EL JAN I LA JANA (I PART)

Per Reis el Jan va decidir regalar-li un viatge a la Jana, un viatge que a ella li feia molta il·lusió, però que ell no ho sabia. Van anar a l’Alguer. La Jana creia molt en la independència dels Països Catalans. Potser era una utopia però ella hi creia i per això li feia molta il·lusió anar a veure un lloc recondit d’una illa on, segons deien encara s’hi parlava català.

La Jana era de molt lluny de l’aeroport de Girona, que era des d’on sortia l’avió que els portaria cap al seu primer viatge junts. Va decidir anar per autopista. Era la primera vegada que hi passaria i estava una mica nerviosa (llegir cagada). La veritat és que no va tenir cap problema, encara que el fet de passar per autopista li costes un dineral que feia por de veure, a sobre d'estar un bon tros en obres, però estava contenta pel viatge i per veure el seu estimat.

Quan va arribar a Girona encara és va haver d’esperar a que el Jan sortís de treballar. No va ser massa estona, però a ella li feia molta ràbia haver-se d’esperar. Van decidir que deixarien els dos cotxes (que per cert els dos tenien la mateixa marca de cotxe i gairebé del mateix color... hi havia moltes coincidències en la seva vida com el nom, el cotxe...) a casa el germà del Jan i que aquest els portaria a l’aeroport i els vindria a buscar desprès de quatre dies de viatge.
Van arribar a l’aeroport en molt temps d’antelació, No van tenir massa problemes en embarcar, tot i que el Jan ja va comprovar la primera estafa del viatge, li van fer embarcar una maleta que hauria pogut pujar a l’avió sense problemes, però no van dir res.

Abans de marxar de Girona (llegir Vilubí d’Unyar com diuen ells... (Vilobí d’Onyar a casa meva) van trucar a la pensió que tenien reservada per, avisar a la mestressa, per a que els anés a buscar a l’aeroport de l’Alguer. En arribar a la ciutat van tornar a tenir una nova sorpresa, la dona que els havia d’anar a buscar no hi era i la Jana tan previsora ella, ja es començava a posar nerviosa... En uns 15 minuts va arribar, sembla que l’avió va arribar més aviat del previs (si xiquets si, tan acostumats com estem dels retards quan arriben aviat no ens en sabem avenir...). La senyora els va portar cap a l’Alguer ciutat, i els va fer una mica de visita guiada mentre arribaven a la pensió. Al final ella, en un català macarrònic, va dir, és aquí!, el Jan i la Jana és van quedar mirant-s’ho perquè no entenien res, allà al davant només hi havia un edifici de cases, sense cap cartell anunciant la pensió ni res de res. La mestressa va aparcar i els va fer anar cap a una porta. La Janna va pensar, amb els diners que ens costa ara hi haurà una recepció de les que fan por de veure, pos no, hi havia un miserable ascensor, que els va conduir fins al tercer pis. Allà van trobar-se amb el que és un bloc de pisos normal i corrent. La senyora va obrir la porta i van entrar a un pis, els va conduir cap a la cuina i allà van firmar els papers per a poder-se quedar a dormir, entre gots de llet, pastes i tot el necessari per a l’esmorzar el dia següent, que ells no pensaven pagar.

Desprès els va ensenyar l’habitació, Ai mare l’habitació!!!!! Era una habitació de matrimoni, amb una decoració de l’any de la Pepa i amb un llençols d’aquells de la iaia quan és volia fer la moderna, a més a més com que no havien pagat el suplent per tenir WC, el tenien fora de l’habitació, la veritat millor. Era un lavabo de color rosa, amb una dutxa que sortia un rajolinet d’aigua entre calenta i freda (més freda que calenta) amb una finestra, aquesta a diferencia de la de l’habitació (que donava a un pati interior lleig com pegar a un pare), aquest donava al carrer, per la qual entrava un fred que trencava les pedres.

Van decidir dormir allà i pensar que estaven de vacances i que no volien preocupar-se pels llençols o pel lavabo, i és van adormir inconscients de que aquest viatge els canviaria la vida per sempre. MAI més tornarien a anar a l’aventura...

CONTINUARÀ...