ELS BLOCS DE LA PRESÓ

Avui mentre netejava el cotxe (cosa que no faig mai…) tenia la radio posada ICAT FM, en aquests anuncis que fan entre cançó i cançó he sentit que al Centre Penitenciari de Joves de Barcelona, han programat un curs de blocs per als joves interns. La veritat és que com sempre m’ha sortit la Educadora que porto a dintre (aquesta frase la dic massa vegades…) i he pensat que la idea de que una persona que té la llibertat privada com aquests joves és pugui expressar per mitjà d’un bloc i que tothom ho pugui llegir em sembla magnífic, a part de ser una manera educativa de poder donar recursos a aquestes persones.

Hi he entrat i sorprèn. N’hi ha uns 10, uns parlen sobre humor, uns altres parlen del que els passa, de com es senten… És una experiència molt gratificant, ja que per un moment pots sentir el mateix que senten ells.
De veritat si teniu un moment, envés de donar toms per blocs que ja coneixeu i que ara estan de vacances (la majoria) intenteu llegir aquest i ja em direu quina sensació teniu. (però poseu un comentari que aquest bloc té moltes entrades però ningú dóna la seva opinió!!!!)

El link està posat a la secció de blocs amics “Blocs de la presó”

Acció coordinada!!!

Fa uns dies que està disponible al YouTube el video de Èric Bertran (el noi que va ser considerat terrorista per l'estat espanyol, per enviar correus electrònics a empreses per a que etiquetessin els productes en català)
Bé doncs ara és proposa que tothom posi als seus bloc una entrada dient que aquest video està disponible i així aconseguir que sigui un dels videos més vistos al YouTube, ja que aquest està subtitulat al anglés, i així la seva història pugui ser coneguda arreu del món!!!

Us deixo el link on podeu trobar tota la informació!!

Salut i República!!!!

ECLIPSI

Aquest és l’últim llibre que he llegit, i la veritat és que pot arribar a sorprendre moltíssim.

És un llibre escrit en primera persona del singular i parlar del que li passa a una crítica literària, quan un accident de trànsit acaba amb una vida de diners, d’amics per necessitat, de sexes fortuïts amb autors que volen una bona crítica per la seva obra i amb l’amor de la seva vida.
És un llibre estrany que fa servir molt allò d’escriure sense pensar massa en lo que s’està escrivint, allò de deixar la ment en blanc i deixar que flueixin les paraules com sortides del no res, però a mi m’ha agradat molt.

Parla molt de les sensacions viscudes, i les narra amb una fluïdesa que et fa traslladar al lloc descrit com volant...

Potser m’hi he sentit una mica identificada, potser si, a qui no li ha passat que tenint-ho tot planificat i tot col·locat al seu lloc, alguna cosa ha fet que tot anés a pastar fang???
Suposo que el meu problema és la planificació i el fet de tenir-ho tot lligat, que em menjar les ganes de fer coses i això és realment el que li passa a la protagonista del llibre, desprès de tenir un accident, i de deixar tetraplegic el que és l’amor de la seva vida comença un procés d’autodestrucció, ja que pensa que sense ell la vida no té sentit. Així explica la seva història i el seu desgast sense deixar de veure “whisky barat i vi en bòtils”, com ella diu.

Camps, Esperança: "Eclipsi" Ed. Bromera, Col. L’Eclèctica, Alzina (2007) Premi Bancaixa de Narrativa VAE 2006

(Per cert, està a la biblioteca de Flix)

Lluís Maria Xirinacs

Sé que ja fa dies de la seva mort, però avui que he trobat les últimes paraules d'aquesta gran persona compromesa amb la nostra lluita, voldría fer-li un gran homenatge, des d'aquest petit raco...
Aqui us deixo el que ell ens volia dir:

"En ple ús de les meves facultats
marxo
perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians
Barcelona, 6 d’agost de 2007"

Espero que les seves paraules ens faci obrir els ulls, per obrir una altra porta que es digui independència!!!!!!!!!

CRÒNICA D'UN CONCERT ANUNCIAT!!

Sortim de Flix una mica més tard del que voldríem, Ester necessita escoltar Com anar al cel i tornar, i no para de fer fotos des de dintre del cotxe i man germana (la Neus, pels que no ho sabeu) canta les cançons, bueno diria que crida les cançons, s’estaran tornant boges??!!!

Arribem a Falset, mare de Déu quin munt de cua que hi ha per entrar, saps què? Ens colem que total no sé note…

Ja som dintre, i de cop i volta s’apaguen els llums de l’escenari, intuïm que el Joan Reig ja està assegut a la bateria, Això ja comença quina emoció!!
De cop i volta tot a fosques i sentim la veu del Gavaldà cantant Faig saber, quina cançó més perfecta per començar un concert!!!

Les cançons és segueixen unes a les altres, tan de l’últim disc com dels anteriors, de sobte una sorpresa el Gavaldà anuncia que Falset és converteix en una discoteca gegant i comença a sonar Pantalons curts i els genolls pelats en versió Disco!! Ole genial!!!!! M’emociono més que mai quan sento la cançó que dona nom a aquest bloc, me semble que mai l’havia cantat amb tanta devoció!!!!

No hi ha espentes i el concert segueix amb normalitat. Les emocions sorgeixen a cada cançó i Cristina no fa més que cridar cada cop que sent els primers acords, jo també!! La Laia va fent fotos mentre canta desesperada i Lorena...? Lorena crida, salta, balla... està totalment entregada al concert,

Un moment de record per Xirinacs que ens acaba de deixar, seguit d’un moment de rebuig cap a la casa reial, i de cop i volta Falset s’ha tornat boig!! Tothom sense samarreta!!. Això només ho poden aconseguir els Pets i el Jo vull ser Rei!!!!
Finalment sona Bon dia i la multitud és desespera, au va vinga que això ja s’acaba!!!!
Final del concert: valoració: 10 com sempre!!!!
Sou Genials!!!!

(Pròximament fotos...)

Sola a casa

Sola a casa, tenint com a companya només la calor enganxosa que fa a Flix, mentre estenc la roba, em ve a la memòria una cançó, com deia en Gavaldà “una cançó oblidada”, i decideixo escoltar-la mentre plego la roba ja eixuta i una mica arrugada per què porta dos dies damunt de la taula com si fos invisible. Desprès d’aquesta el reproductor (de música) a l’atzar n’escull una altra i sona una magnifica cançó dels Pets, me recorda que dissabte aniré a Falset, i els tornaré a veure, però també em porta records, moments, sentiments viscuts...
Sempre me passe quan escolto una cançó penso en el moment en que estava passant quan la vaig sentir per primer cop. M’emociono amb aquesta última, i desprès l’ordinador decideix que avui vol que plori desconsoladament i sona “que no surti el sol” de Whiskyn's, aquí ja no puc més o ho tanco o ploraré com una magdalena!!!
Ja ho has aconseguit!! Estaràs content!!! Vespre dels Pets!!! Ara si que ho paro!!!

Un món dues classes d’immigrants

Eren les 7 de la tarda, jo estava a la platja, i com que ja feia una hora que hi érem i ja no podíem més de tant de sol vam decidir anar a fer una cervesa al bar més proper. No cal que digui la pasta que ens van clavar per una cervesa i una coca- cola (un collo i part de l’altre!!). Mentre estàvem allí gaudint del nostre temps lliure, vaig estar observant la platja, i va sortir l'Educadora que porto dintre. Va aparèixer una dona Xinesa que oferia a uns giri (d’estos que tot ho paguen) posar-los crema, i suposo que ho acompanyava amb un massatge, per un mòdic preu, l’home que primer crec que no entenia res, li va fer treure tot el que portava a la bossa per veure que era i desprès li va dir que de massatge res de res...
Al segon glop de coca-cola va aparèixer un noi (molt jove) que ens va oferir gorres, ulleres de sol i qualsevol altre utensili que hi capigui un nom com Dolze Gavana, Niki o coses d’aquestes. Com sempre jo vaig dir que no volia res i és va asseure al nostre costat, va agafar una ampolla d'aigua que el propietari del xiringuito li guardava delicadament allà on més sol feia, a la teulada del mateix establiment, (no sigui que l'home li guardi a la nevera i desprès s’equivoqui i li vengui a un client aigua d'un negre!!!) Aquest noi és va posar a col•locar les gorres i les ulleres cuidadosament dintre d'una bossa atapeïda i trencada. ho guardava amb una delicadesa admirable, suposo que era molt conscient que si no ho feia així el dia següent no podria menjar... però em va sorprendre moltíssim. Veien aquest noi em va venir la reflexió per al bloc. En quina classe de món vivim que hi pot haver dos classes de persones? Em va fer sentir molt malament pensar que jo estava allà mig de vacances, ja que la meva feina em permet anar cada dia a la platja i ell es passaria els pròxims dos mesos (tirant llarg) malvenent una objectes del tot innecessaris. No m’agrada sentir pena per ningú, però en aquest moment en vaig sentir i molt.
El que més ràbia em fa és pensar que actualment hi ha dues classes d’immigrants els que venen aquí, per treballar (o jubilats) amb la butxaca plena i el que la tenen buida i s'han d'anar arrossegant per les nostres platges.